La Unesco va declarar el dia 21 de març Dia Mundial de la Poesia. Per commemorar
aquesta diada, la ILC -amb la
col·laboració de diverses entitats públiques i privades- celebra una gran festa
de la paraula i les lletres i fomenta tot un seguit d’iniciatives, presencials
i/o a través de la xarxa, arreu dels territoris de parla catalana.
Es fa la tria d'un autor/a a qui se li encarrega un poema que és traduït
a nombroses llengües, mostrant la riquesa mundial de la poesia en un joc de
tornaveu poètic de gran extensió territorial (amb celebracions d'Alacant a
L'Alguer i des de la Franja
a Puigcerdà, i aquest any amb la projecció exterior que l'Institut Ramon Llull
ofereix mitjançant la seva xarxa de lectorats internacionals).
Antònia
Vicens (Santanyí, Mallorca, 1941). Escriptora autodidacta, al llarg de la
seva vida ha compaginat l’escriptura amb feines molt diverses.
Des del seu primer llibre publicat, el recull de relats Banc de fusta
(1965), ha escrit novel·la, narrativa breu, poesia i memòries i ha estat
guardonada amb els premis Cantonigròs de narrativa (1965), Sant Jordi (1967),
Ciutat de Palma (1981) i Ciutat de València-Constantí Llombart de narrativa
(1984).
La seva trajectòria ha estat reconeguda amb la Creu de Sant Jordi (1999), el
Premi Ramon Llull del Govern de les Illes Balears (2004), que rebutjà per
motius polítics, la menció Sòcia d’Honor de l’Associació d’Escriptors en
Llengua Catalana (2016), el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de
Catalunya (2016), la Medalla
d'Or de la Vila
de Santanyí (2016), la Medalla
d'Or de l'Ajuntament de Palma (2016) i el Premi Josep Maria Llompart dels
Premis 31 de Desembre de la Nit
de la Cultura
(2016). Ha estat traduïda al castellà i l’alemany.
La
poesia
plana sobre
la vida fulgors d’altres mons
t’esclata als ulls també
estrelles
d’aigua eixugades a la cala
de la infantesa quan
retuts tornen
els àngels ja sense
sal sense ales i tu
intentes agafar-ne les ombres
penjalls als fils
d’estendre les paraules l’hora
que més voldries
revocar els morts que
et pugen per
les cames
baldament omplis
la nit
de colomes blanques tot
esperant
una espurna de foc
que t’encengui el poema.
plana sobre
la vida fulgors d’altres mons
t’esclata als ulls també
estrelles
d’aigua eixugades a la cala
de la infantesa quan
retuts tornen
els àngels ja sense
sal sense ales i tu
intentes agafar-ne les ombres
penjalls als fils
d’estendre les paraules l’hora
que més voldries
revocar els morts que
et pugen per
les cames
baldament omplis
la nit
de colomes blanques tot
esperant
una espurna de foc
que t’encengui el poema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada