Divendres 15 d'abril de 2016 - 20:00h
ÀREA ACTIVITATS BIBLIOTECA
La presentació anirà a càrrec de Ramon Giribet, membre del consell de redacció de la revista La Palanca, publicació on l'autor del llibre col·labora mensualment.
Us heu preguntat mai per què utilitzem, de manera espontània, expressions com ara "afluixar la mosca", "escampar la boira" o "passar per la pedra"? Per què ens referim a "l’any de la picor" o "a la quinta forca"? Per què "som de la màniga ampla" o "fem campana"?
Us presentem, doncs, l’origen d’un centenar de dites habituals en la nostra parla quotidiana, frases fetes que col·loquem a tort i a dret, sovint sense conèixer la procedència. Esperem "no estar carregats de punyetes" en el nostre propòsit. Tampoc volem "cantar la canya a ningú", ni molt menys "donar gat per llebre". Només provem de "no perdre el fil" i "posar els punts sobre les is", sense necessitat de passar per "uns set-ciències". I esperem fer-ho sense necessitat de "treure el sant Cristo gros".
Albert Vidal i García
Barcelona 1940. llicenciat en història, art dramàtic i publicitat. Com escriptor a publicat diversos llibres de temàtica generalista i també ha estat editor. En el seu vessant dedicat a la paremiologia - disciplina que estudia refranys i proverbis -, ha publicat nombrosos articles en diferents revistes i ha participat en sèries de programes radiofònics. Ha estat director de muntatges teatrals premiats, autor de diverses obres teatrals estrenades, així com de narracions i poesies, algunes de les quals han estat guardonades en certàmens especialitzats.
PRÒLEG
La presentació anirà a càrrec de Ramon Giribet, membre del consell de redacció de la revista La Palanca, publicació on l'autor del llibre col·labora mensualment.
Us heu preguntat mai per què utilitzem, de manera espontània, expressions com ara "afluixar la mosca", "escampar la boira" o "passar per la pedra"? Per què ens referim a "l’any de la picor" o "a la quinta forca"? Per què "som de la màniga ampla" o "fem campana"?
Us presentem, doncs, l’origen d’un centenar de dites habituals en la nostra parla quotidiana, frases fetes que col·loquem a tort i a dret, sovint sense conèixer la procedència. Esperem "no estar carregats de punyetes" en el nostre propòsit. Tampoc volem "cantar la canya a ningú", ni molt menys "donar gat per llebre". Només provem de "no perdre el fil" i "posar els punts sobre les is", sense necessitat de passar per "uns set-ciències". I esperem fer-ho sense necessitat de "treure el sant Cristo gros".
Albert Vidal i García
Barcelona 1940. llicenciat en història, art dramàtic i publicitat. Com escriptor a publicat diversos llibres de temàtica generalista i també ha estat editor. En el seu vessant dedicat a la paremiologia - disciplina que estudia refranys i proverbis -, ha publicat nombrosos articles en diferents revistes i ha participat en sèries de programes radiofònics. Ha estat director de muntatges teatrals premiats, autor de diverses obres teatrals estrenades, així com de narracions i poesies, algunes de les quals han estat guardonades en certàmens especialitzats.
PRÒLEG
La història es pot escriure
de moltes maneres. Hi ha la història oficial que escriuen els vencedors, la
història no oficial que gairebé mai no poden escriure els vençuts, la gran
història del fets de passats més o menys gloriosos, la història moltes vegades
prou desconeguda que només s’intueix per escassos vestigis, la història que es
construeix dia a dia en el nostre present... i també la petita història de les
senzilles expressions populars que les han fet universals moltes vegades i que
formen part del patrimoni lingüístic i cultural d’una comunitat. Petites frases
que, per un motiu o per un altre, han pres cos, s’han emancipat del seu primer
origen i s’han incorporat a la parla quotidiana, gairebé sempre amb un sentit
diferent del que tenien en el seu inici.
Simultàniament, i també
sense que ningú s’ho proposés d’antuvi, han esdevingut una ciència popular de
fondes arrels: la paremiologia. Proverbis, refranys, aforismes, frases fetes,
sentències, màximes, adagis..., en resum: dites populars que han arribat fins a
nosaltres com un reflex de les maneres de sentir dels pobles al llarg dels
temps, ja siguin locals d’una zona geogràfica concreta o universals, encara
que, de tota manera, malgrat la seva pertinença al fons patrimonial i cultural
de nombrosos països i civilitzacions, cada poble que ha adoptat la dita comuna
acostuma a donar-li un caràcter propi i genuí, conforme als seus trets
distintius i a la seva parla, prenent la forma més escaient als usos del seu
idioma. D’aquesta manera atenyen una validesa moral i pedagògica pròpia de cada
conjunt humà en funció de la seva llengua, de l’època en que es popularitza, de
les característiques geogràfiques del lloc, de la seva història particular, de
les seves creences, etc.
Moltes procedeixen de costums antics i desusats avui dia que les farien difícilment comprensibles en el seu rigorós significat si no se’n conegués el seu origen, d’altres provenen de velles narracions, contes i rondalles, i encara d’altres més obscures i d’imprecisa provinença; tot un entramat de frases breus que han sobreviscut malgrat els canvis de tarannà dels pobles i que s’han continuat emprant amb el sentit interpretatiu que el costum els ha donat, algunes vegades lluny del que volen dir les paraules que les conformen, si es prenen en el seu sentit estricte.
Per què es popularitza una frase i no una altra? Evidentment no hi ha resposta vàlida per aquesta pregunta. Probablement, les dites sorgeixen perquè un un moment determinat i en unes circumstàncies concretes els fets que les envolten són propicis a la seva creació: una conjuntura històrica, una situació climàtica, una narració exitosa, un fet cultural notable, un personatge il·lustre... en qualsevol cas, sempre es correspon amb un fet concret que converteix una simple frase pronunciada o escrita sense aquest propòsit en dita habitual, al repetir-se nombroses vegades i en el sentit sobreentès que el poble ha volgut donar-li.
I ara, si m’ho permeteu, deixeu-me explicar-vos una petita rondalla:
Una vegada hi havia un eixerit ferroviari que recorria Catalunya amunt i avall i de banda a banda. Era molt curiós, i fins i tot indiscret, i allí on raïa no es cansava de demanar a tort i a dret, als uns i als altres, que l’hi expliquessin tot el que sabien, com acostumaven anomenar les coses en aquell lloc, què menjaven, què bevien, amb quins mots particulars es feien entendre... mentre, l’home prenia precisa nota de tot plegat en un petit quadern del que mai no se’n separava.
I l’eixerit ferroviari, un bon dia, va tenir un fill, un espavilat bordegàs que, amb el temps, va tenir un ofici que també el feia recórrer el país en totes direccions. I com que era tan curiós com el seu pare, no va parar de demanar a tothom les coses que encara no sabia prenent-ne bona nota en un altre quadern.
I l’espavilat bordegàs també va tenir un fill que, per no ser menys que el seu avi i el seu pare, va continuar demanant a qui tenia al davant què en sabia d’això i d’allò, de tot plegat, és a dir, el que ara se’n diu investigació i que abans s’entenia només com tafaneria. I també va prendre nota de tot. Aquest nét i fill, però, ho va copiar tot en una estranya màquina que en deien -i en diuen- ordinador, la qual cosa ha ajudat a l’autor a fer possible la publicació d’aquest llibre.
Les tres generacions hem intentat determinar el significat i l’origen de totes les dites tant com ha estat possible, encara que en algunes continua essent un petit misteri que, potser, amb el temps arribem a esbrinar.
En l’arxiu del que avui disposem s’hi troben recollides un bon nombre d’expressions populars -aquí n’hi ha la mostra d’un centenar d’elles-, de la majoria de les quals se’n pot extreure algun ensenyament moral o ètic, mentre que d’altres pretenen ser solament un vehicle comunicatiu dotat d’un punt d’ironia o sarcasme.
Els autors han pretès, només, explicar de la manera més planera el significat i l’origen de les dites i no com va ser que la gent les van fer seves i el perquè. N’hi ha prou en saber que formen part del conjunt etològic del nostre país i que, si el poble les conserva, el nostre bagatge cultural serà més gran i millor.
En el record de Jaume Picas i Guiu, el meu mestre en aquest ofici d’escriure i qui primer em va donar l’oportunitat d’explicar algunes d’aquestes coses des de Ràdio Barcelona, el 1958.
Albert Vidal
Seró, gener 2016
Moltes procedeixen de costums antics i desusats avui dia que les farien difícilment comprensibles en el seu rigorós significat si no se’n conegués el seu origen, d’altres provenen de velles narracions, contes i rondalles, i encara d’altres més obscures i d’imprecisa provinença; tot un entramat de frases breus que han sobreviscut malgrat els canvis de tarannà dels pobles i que s’han continuat emprant amb el sentit interpretatiu que el costum els ha donat, algunes vegades lluny del que volen dir les paraules que les conformen, si es prenen en el seu sentit estricte.
Per què es popularitza una frase i no una altra? Evidentment no hi ha resposta vàlida per aquesta pregunta. Probablement, les dites sorgeixen perquè un un moment determinat i en unes circumstàncies concretes els fets que les envolten són propicis a la seva creació: una conjuntura històrica, una situació climàtica, una narració exitosa, un fet cultural notable, un personatge il·lustre... en qualsevol cas, sempre es correspon amb un fet concret que converteix una simple frase pronunciada o escrita sense aquest propòsit en dita habitual, al repetir-se nombroses vegades i en el sentit sobreentès que el poble ha volgut donar-li.
I ara, si m’ho permeteu, deixeu-me explicar-vos una petita rondalla:
Una vegada hi havia un eixerit ferroviari que recorria Catalunya amunt i avall i de banda a banda. Era molt curiós, i fins i tot indiscret, i allí on raïa no es cansava de demanar a tort i a dret, als uns i als altres, que l’hi expliquessin tot el que sabien, com acostumaven anomenar les coses en aquell lloc, què menjaven, què bevien, amb quins mots particulars es feien entendre... mentre, l’home prenia precisa nota de tot plegat en un petit quadern del que mai no se’n separava.
I l’eixerit ferroviari, un bon dia, va tenir un fill, un espavilat bordegàs que, amb el temps, va tenir un ofici que també el feia recórrer el país en totes direccions. I com que era tan curiós com el seu pare, no va parar de demanar a tothom les coses que encara no sabia prenent-ne bona nota en un altre quadern.
I l’espavilat bordegàs també va tenir un fill que, per no ser menys que el seu avi i el seu pare, va continuar demanant a qui tenia al davant què en sabia d’això i d’allò, de tot plegat, és a dir, el que ara se’n diu investigació i que abans s’entenia només com tafaneria. I també va prendre nota de tot. Aquest nét i fill, però, ho va copiar tot en una estranya màquina que en deien -i en diuen- ordinador, la qual cosa ha ajudat a l’autor a fer possible la publicació d’aquest llibre.
Les tres generacions hem intentat determinar el significat i l’origen de totes les dites tant com ha estat possible, encara que en algunes continua essent un petit misteri que, potser, amb el temps arribem a esbrinar.
En l’arxiu del que avui disposem s’hi troben recollides un bon nombre d’expressions populars -aquí n’hi ha la mostra d’un centenar d’elles-, de la majoria de les quals se’n pot extreure algun ensenyament moral o ètic, mentre que d’altres pretenen ser solament un vehicle comunicatiu dotat d’un punt d’ironia o sarcasme.
Els autors han pretès, només, explicar de la manera més planera el significat i l’origen de les dites i no com va ser que la gent les van fer seves i el perquè. N’hi ha prou en saber que formen part del conjunt etològic del nostre país i que, si el poble les conserva, el nostre bagatge cultural serà més gran i millor.
En el record de Jaume Picas i Guiu, el meu mestre en aquest ofici d’escriure i qui primer em va donar l’oportunitat d’explicar algunes d’aquestes coses des de Ràdio Barcelona, el 1958.
Albert Vidal
Seró, gener 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada