EXPOSICIÓ DE PINTURA d'en "Tines" Inquietuds paisatgístiques

Del 27 d'abril al 25 de maig de 2018

Àrea Activitats Biblioteca

INAUGURACIÓ EXPOSICIÓ 

Dijous 3 de maig de 2018 a les 19.00 hores

El paisatge és una porció d'espai caracteritzada per una combinació d'elements físics, ecològics, biològics, històrics que s'influeixen entre si per configurar l'aspecte que té aquella porció d'espai que estem mirant.

 

Toni Martínez Farré “Tines” (Sabadell, 1957) inicia els estudis d’art a l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis de Sabadell en l’especialitat de ceràmica, juntament amb Agustí Puig i tenint com a mestre Josep Maria Brull i Pagès. No és fins que es trasllada a Igualada, el 2004, que es proposa pintar, corprès per la llum de l’Anoia i la Segarra.  En aquest període, assessorat per el pintor Antoni Borrell i Pujol, a Artesa  inicia una nova etapa creativa.

Exposicions individuals:

2015 Llegim..?   (Igualada)

2016 Tasta Lletres  (Cervera)

2016 Casa Usher   (Barcelona)

2017 Slavia   (Borges Blanques)

2017 Fundació Mil.lenari (Vic)

2018 JMMorrós (Igualada)

Col.lectives:

2016 Sala Rusiñol  (Sant Cugat del Vallès)

2017 Abartium  (Calldetenes)

2017 XXII Mostra Internacional D’art Contemporani  (Fundació Claret Barcelona)

2017 XXIII Circuit Artistic Contemporani  (Montesquiu)

Una mirada sincera

Vaig conèixer l’Antoni Martínez ara deu fer una mica més de dos anys. Érem sota la gran figuera del jardí i em va explicar que no feia gaire que es dedicava de manera assídua a la pintura.

Amb tot, les primeres pintures que vaig poder observar ja traspuaven frescor, alegria, desimboltura. Mantenien la figuració com a forma bàsica d’estructuració, però s’hi endevinava una tendència a la taca, a una certa abstracció. Els colors es suportaven els uns als altres per produir una llum intensa. La pinzellada i la taca amples disposaven l’espai de manera segura, neta, clara. Cada cosa era al seu lloc. Res no hi mancava. Res no hi sobrava.

L’evolució ha estat ràpida i en poc temps, en les obres següents, la importància del color i la taca prenen força. Mai no deixa de compondre a partir de la figuració, però deixa pas al predomini de l’abstracció fins a desembocar en l’etapa actual en què aquesta impregna tot l’espai pictòric. Ha estat una evolució ferma, possiblement influïda pels seus mestres o l’observació d’altres pintures, però sense deixar de banda en cap moment un segell personal.

Miró deia que hi ha dues menes de pintura, la bona i la mala pintura. Quan era professor de Belles Arts a Barcelona, la meva preocupació era que als alumnes no els condicionessin en excés en una tendència, una visió de l’art, determinada. Era perillós. Les modes i els prejudicis intel·lectuals o ideològics podien malmetre el tarannà genuí de l’alumne, la seva frescor i espontaneïtat.

Els deia que obrissin les portes i les finestres de la ment i s’alliberessin de la repressió interior i de la pressió externa; que tot fent feina es deixessin anar, que creguessin en ells mateixos. La creativitat i la imaginació arribarien soles. Amb la desinhibició, fins i tot la tècnica es conforma per ella mateixa.

Hi ha qui vol intel·lectualitzar l’art. A mi em sembla, no obstant, que la pintura, com la música, no necessita les paraules. No importa l’estil, no importa el discurs intel·lectual. L’honestedat i la fidelitat al propi sentiment és el que dona força a la creació. La pintura és emoció, parla amb el sentiment; sinó, crec jo, és una altra cosa.

Poques vegades he vist algú que treballés seguint aquests principis, des de tan aviat, amb tanta honestedat. La seva evolució ha estat resplendent, gairebé un miracle fruit de la sinceritat. En Toni té un do natural per la pintura, per la composició i, sobretot, pel color. En poc temps ha passat d’una composició i figuració, diguem-ne clàssica, a una estructuració gairebé abstracte plena de suggeriments. Ha assolit una maduresa pregona gràcies al treball, evidentment, però, sobretot, a la seva capacitat de deslliurar-se dels prejudicis, dels lligams, i de connectar amb el sentiment.

L’emoció impregna la seva tasca i el color n’és l’ariet.

Malgrat la distància expressiva que els separa, estic convençut que Joan Miró, tot observant les obres d’aquest pintor novell d’edat avançada, no dubtaria en assenyalar-les amb l’epítet «bona pintura».

Francesc Viladot