Divendres 1 d’abril
20:00h
ÀREA ACTIVITATS BIBLIOTECA
20:00h
ÀREA ACTIVITATS BIBLIOTECA
El
llibre ha estat promogut per l’Àngels Berengueres d’Anya i escrit per Imanol
Etchepare. L’epíleg està escrit pel Josep Calvet, historiador.
El llibre formalment és una novel.la, basada en els relats
del tiet de l’Àngels en Josep Tarré Colomés de cal Quelo d’Anya, que va ser
secretari de l’ajuntament d’Anya, quan encara era municipi, fins que es va
quedar cec als anys 50.
El llibre comença una mica abans de la guerra, quan ell era
un nen. És la visió de la guerra civil tal i com la va viure ell. La
desaparició del seu pare. La pèrdua de la seva mà i ull esquerra, la posterior
ceguesa... la postguerra... fins que ja és vell.
Epíleg
La Guerra Civil
Espanyola ha generat milers de llibres d’història, novel·les i materials
audiovisuals de tots els gèneres. Al complir-se el 80è aniversari del seu
inici, els testimonis més impactants i commovedors continuen sent els relats
d’aquells que van viure i patir la guerra i les conseqüències que se’n
derivaren, algunes de les quals s’estengueren durant molt de temps. En aquest
àmbit es situa la commovedora història d’en Josep Tarré Colomés sobre la qual
em complau escriure. El pas del temps i la mort de la major part dels
protagonistes d’aquells anys, ha provocat que siguin les segones i les terceres
generacions les que vulguin saber i investigar, en un interessant i necessari
exercici de memòria familiar i d’homenatge pòstum als seus éssers estimats.
Això ha fet de manera acurada la família Tarré utilitzant la història oral com
a font històrica. Una pràctica, per altra part, darrerament molt estesa en
aquells països que han viscut règims totalitaris i conflictes bèl·lics i que
afecta tant a les víctimes com als seus botxins.
Els records de Tarré que ens arriben com a llegat vital d’una vida marcada per una fatalitat, s’endinsen de manera profunda i descarnada en uns anys, tres, que van marcar per sempre més la trajectòria d’un país i de les seves gents. El dolor i la memòria personal ha esdevingut un record inesborrable que va presidir la seva existència deixant una grandiosa petjada en la de successives generacions de familiars.
La Guerra Civil a la rereguarda fou plena d’episodis de supervivència. En un primer moment, no es patí la brutalitat dels combats, de la vida a les trinxeres i de la mort diària. Això si, calgué prendre difícils decisions per salvaguardar vides i famílies davant la persecució als que es suposava hostils a la legalitat republicana. Fou el moment d’allistar-se o d’emboscar-se, de mantenir equilibris familiars i veïnals, d’aïllar-se d’una realitat que malgrat la llunyania cada cop s’apropava a tots els racons del país, per allunyats i petits que aquests fossin. Tothom patí les conseqüències de la guerra i de la barbàrie. La Catalunya a cavall entra la plana i el Pirineu, on discorre aquesta història, n’és un bon exemple. Les documentades recerques de l’historiador Ferran Sánchez Agustí sobre la comarca de la Noguera (La Guerra Civil al Montsec, Pagès editors, 2015) així ho posen de manifest.
La Guerra Civil accelerà el canvi en les formes de vida al món rural. Les particulars relacions familiars i laborals patiren una brusca transformació durant la immediata postguerra davant una nova jerarquia de valors, tant personals com col·lectius. Per altra part, les seves conseqüències demogràfiques (morts, repressaliats i fugits) provocaren una recomposició de la societat i el sorgiment de noves estructures econòmiques i de poder local. Foren anys de penúries on la solidaritat i la supervivència convivien amb l’enveja i la venjança. Propietats i negocis canviaren de mans fruit de la desaparició dels seus propietaris o, en ocasions, per apropiació per part d’alguns dels que abraçaven el nou règim. Per les famílies amb persones empresonades, al front o a l’exili, els seus pensaments estaven dipositats en rebre notícies dels seus parents, de conèixer que algun dia retornarien i, així, acabar amb l’angoixa que els generava aquesta situació. L’exili a terres franceses anà acompanyat d’un altre exili, l’interior, per tal de marcar distàncies, per una necessitat imperiosa d’allunyar-se de l’escenari tràgic on la vida, les il·lusions i el progrés restà aturat per a tots els perdedors. La duresa de la postguerra en l’àmbit econòmic i emocional afavorí aquest viatge dels pobles a les ciutats deixant enrere allò conegut per encetar una nova vida.
Sovint les conseqüències més horribles de la guerra es quantifiquen a partir dels morts al front, dels que patiren una ferotge repressió i dels exiliats, amb una afectació que s’allarga durant dècades. Però, malauradament, la dura empremta del conflicte va molt més enllà. La Noguera fou un dels indrets on s’armà, a finals de 1938, l’ofensiva final sobre Catalunya per part de l’exèrcit sollevat amb l’atac contra la seva capital, Barcelona. L’estabilització del front durant vuit mesos al voltant del riu Segre, amb diversos atacs i contraatacs, dugué la guerra en majúscules a aquestes contrades com a presagi d’un violent final. Uns combats inútils que deixaren al darrera centenars de morts, entre ells nombrosos joves alguns dels quals encara no havien complert els divuit anys. Tot plegat facilità que el territori quedés sembrat de bombes i artefactes bèl·lics. El riu i el seu entorn, imprescindible pel progrés del camp, lloc d’oci i font de vida secular pels seus veïns, també s’uní a la tragèdia. Els accidents a conseqüència de l’esclat fortuït d’artefactes, com el que afectà a Josep Tarré, no han estat mai quantificats tot i que provocaren innumerables morts i ferits de consideració, especialment a la zona propera als rius Noguera Pallaresa, Segre i Ebre. Tot plegat encetà un nou episodi de patiment en uns moments en que tothom necessitava refer-se de la incivilitat i la foscor.
El relat, la història de vida de Josep Tarré, a més d’esdevenir un excel·lent mirall on aproximar-se a la societat rural i a les particulars relacions que la configuren, és una mostra de superació i de positivisme davant les adversitats. Tarré ofereix un exemple de constància per tal recuperar-se del seu propi infortuni i dels menyspreus que la desraó submergí durant anys a tot un país.
Els records de Tarré que ens arriben com a llegat vital d’una vida marcada per una fatalitat, s’endinsen de manera profunda i descarnada en uns anys, tres, que van marcar per sempre més la trajectòria d’un país i de les seves gents. El dolor i la memòria personal ha esdevingut un record inesborrable que va presidir la seva existència deixant una grandiosa petjada en la de successives generacions de familiars.
La Guerra Civil a la rereguarda fou plena d’episodis de supervivència. En un primer moment, no es patí la brutalitat dels combats, de la vida a les trinxeres i de la mort diària. Això si, calgué prendre difícils decisions per salvaguardar vides i famílies davant la persecució als que es suposava hostils a la legalitat republicana. Fou el moment d’allistar-se o d’emboscar-se, de mantenir equilibris familiars i veïnals, d’aïllar-se d’una realitat que malgrat la llunyania cada cop s’apropava a tots els racons del país, per allunyats i petits que aquests fossin. Tothom patí les conseqüències de la guerra i de la barbàrie. La Catalunya a cavall entra la plana i el Pirineu, on discorre aquesta història, n’és un bon exemple. Les documentades recerques de l’historiador Ferran Sánchez Agustí sobre la comarca de la Noguera (La Guerra Civil al Montsec, Pagès editors, 2015) així ho posen de manifest.
La Guerra Civil accelerà el canvi en les formes de vida al món rural. Les particulars relacions familiars i laborals patiren una brusca transformació durant la immediata postguerra davant una nova jerarquia de valors, tant personals com col·lectius. Per altra part, les seves conseqüències demogràfiques (morts, repressaliats i fugits) provocaren una recomposició de la societat i el sorgiment de noves estructures econòmiques i de poder local. Foren anys de penúries on la solidaritat i la supervivència convivien amb l’enveja i la venjança. Propietats i negocis canviaren de mans fruit de la desaparició dels seus propietaris o, en ocasions, per apropiació per part d’alguns dels que abraçaven el nou règim. Per les famílies amb persones empresonades, al front o a l’exili, els seus pensaments estaven dipositats en rebre notícies dels seus parents, de conèixer que algun dia retornarien i, així, acabar amb l’angoixa que els generava aquesta situació. L’exili a terres franceses anà acompanyat d’un altre exili, l’interior, per tal de marcar distàncies, per una necessitat imperiosa d’allunyar-se de l’escenari tràgic on la vida, les il·lusions i el progrés restà aturat per a tots els perdedors. La duresa de la postguerra en l’àmbit econòmic i emocional afavorí aquest viatge dels pobles a les ciutats deixant enrere allò conegut per encetar una nova vida.
Sovint les conseqüències més horribles de la guerra es quantifiquen a partir dels morts al front, dels que patiren una ferotge repressió i dels exiliats, amb una afectació que s’allarga durant dècades. Però, malauradament, la dura empremta del conflicte va molt més enllà. La Noguera fou un dels indrets on s’armà, a finals de 1938, l’ofensiva final sobre Catalunya per part de l’exèrcit sollevat amb l’atac contra la seva capital, Barcelona. L’estabilització del front durant vuit mesos al voltant del riu Segre, amb diversos atacs i contraatacs, dugué la guerra en majúscules a aquestes contrades com a presagi d’un violent final. Uns combats inútils que deixaren al darrera centenars de morts, entre ells nombrosos joves alguns dels quals encara no havien complert els divuit anys. Tot plegat facilità que el territori quedés sembrat de bombes i artefactes bèl·lics. El riu i el seu entorn, imprescindible pel progrés del camp, lloc d’oci i font de vida secular pels seus veïns, també s’uní a la tragèdia. Els accidents a conseqüència de l’esclat fortuït d’artefactes, com el que afectà a Josep Tarré, no han estat mai quantificats tot i que provocaren innumerables morts i ferits de consideració, especialment a la zona propera als rius Noguera Pallaresa, Segre i Ebre. Tot plegat encetà un nou episodi de patiment en uns moments en que tothom necessitava refer-se de la incivilitat i la foscor.
El relat, la història de vida de Josep Tarré, a més d’esdevenir un excel·lent mirall on aproximar-se a la societat rural i a les particulars relacions que la configuren, és una mostra de superació i de positivisme davant les adversitats. Tarré ofereix un exemple de constància per tal recuperar-se del seu propi infortuni i dels menyspreus que la desraó submergí durant anys a tot un país.
Josep Calvet
Historiador
Molt bona la intro/presentació del llibre.
ResponElimina