SALVADOR ESPRIU: forma guardada

Us convidem a visitar l'exposició, Salvador Espriu: forma guardada, que trobareu a l'Àrea d'Activitats de la Biblioteca del 28 de gener al 17 de febrer de 2014.

 

El visitant d’aquesta instal·lació s’enfrontarà tot sol a l’experiència –el repte– de la lectura d’alguns poemes de Salvador Espriu. El mateix escriptor va dir, repetides vegades, que no només no disposava de biografia, sinó que sentia un immens desdeny per tots aquells que havien convertit la seva vida en pur exhibicionisme. Al costat de l’Espriu «poeta nacional» tenim l’Espriu que va donar, com ell mateix deia, la seva vida per les paraules. És l’Espriu més essencial, sense el qual l’altre no existiria. Deixem, doncs, a requeriment del mateix autor, la vida externa. Acarem-nos en la mesura que ens sigui possible als seus versos, breus, tensos, posats al servei de la comunitat.

La instal·lació pretén tenir present el modus faciendi, la circumstància, del treball de Salvador Espriu. Volem situar-nos no tant en la seva taula de treball com en l’espai mental on les diverses veus i formes, pròpies i alienes, anaven de mica en mica constituint la seva obra. En un armari rober hi tenia el seus atuells personals i un fitxer on tenia guardades les citacions, els pensaments, els versos dels llibres que, a mesura que se’ls havia llegit, anava donant o regalant. Damunt d’una taula neta, amb la fredor del vidre que protegia la fusta, Espriu treballava diligentment, ordenadament, a partir d’unes poques i fràgils paraules. Sovint, aquestes paraules provenien de clars insomnis al llarg dels quals havia redactat mentalment els poemes.

El visitant es trobarà davant de dues calaixeres. Cadascuna d’elles gira al voltant d’un eix  que, com un xuclador, centra l’obra d’Espriu: el silenci i la ceguesa. Una poesia com la d’Espriu, tan sensible a l’obertura al món, als sentits, es va fent al límit d’uns conceptes que anul·len no només el poema, sinó també la nostra pròpia experiència. Com no pot ser d’altra manera, en aquesta posició extrema, ran de la timba, ens aventurem per un camí difícil.

Espriu va escriure: «la meva poesia, en la molt arriscada suposició que ho sigui –i aquesta no és falsa modèstia–, és tibant però senzilla, per a qui es molesti a envestir-la ordenadament i no oblidi el caràcter cíclic i en espiral que he procurat, durant més de cinquanta anys d’un aprenentatge que no he enllestit ni s’ha de cloure mai». En el cercle obsessiu d’unes senzilles –i tibants– paraules, el poeta modest  –és a dir: hàbil conreador de la ironia– ens proposa un món auster, despullat.

Els calaixos volen mostrar una manera de treballar, una veritat fragmentada i unes imatges on el poeta va veure representat el seu món. Però, per damunt de tot, hi ha uns poemes amb què el visitant que obri la calaixera s’hi haurà d’enfrontar.  L’emplaçament dels recursos addicionals, de les fitxes, de les imatges, ha de predisposar-ne la lectura. No pretenem una comprensió o un enteniment de la poesia, però sí d’una experiència, la que comporta la lectura del poema, que arribi a colpir el visitant.

Així doncs, us convidem a obrir els calaixos. A través de la polidesa del vidre, de les fitxes i de les imatges, feu camí pels versos d’Espriu.